Més que entre les quatre parets d’un decorat, la fascinant, descarnada i incòmoda “Satisfaction” queda tancada entre els trontollosos murs mentals dels seus protagonistes: tres individus que compartixen amistat en el tumultuós món de l’espectacle en la ciutat de Los Ángeles, dos ambiciosos executius i un actor de carrera incerta, tensos com a cordes de violí a punt de botar davall l’efecte de l’estrés i del combinat d’estimulants de diversa graduació amb què s’anivellen.
La paraula, el llenguatge, és un dels motors essencials, a més d’un dels principals temes de fons, d’esta comèdia corrosiva amb tints dramàtics.
Els personatges masculins: Carles i Diego compartixen pis i allí és on es desenrotlla tota l’acció. Carles, addicte a les drogues i carregat d’una energia electritzant, viu costera baix, buscant desesperadament una relació estable, després d’haver abandonat a la seua dona i al seu fill en el passat.
Diego, hedonista, irònic i, inquietant sense necessitat de moure un múscul, constituïx el contrapunt ideal que fa esclatar la comèdia.
Pep, és un actor aturat, un sac de brutals pulsions primàries, incapaç de relacionar-se amb la seua pròpia dona, a qui maltracta. És un puching-ball on Carles descarrega el seu cinisme més cruel, però al mateix temps és l’amic en qui es recolza per a les seues confessions més íntimes.
Els personatges femenins: Mireia és la nóvia infidel de Carles. Xelo la prostituta de què tots es burlen però que provocarà una catarsi en Carles i Pau, una adolescent sense brúixola que s’insinua com a paradoxal àngel salvador en eixe paisatge descoratjador.
Satisfaction centra el seu argument en el foc creuat de mesquineses, pors i ressentiments d’estos personatges insultantment masclistes, turmentats per un buit existencial que omplin amb una verborrea deslligada.
Tots estan acorralats, però alguns s’encaboten a ignorar-ho. Esta obra sap del que està parlant i per això resulta estremidora i veraç, encara que tampoc falte la ironia i un desesperat sentit de l’humor.
Relat enlluernador, sense un verdader centre de gravetat, s’erigix en el retrat més fosc i inhòspit d’una societat cruel, malalta, que imprimix en els individus una desassossegant necessitat èxit, el més dur de les síndromes d’abstinència imaginables.
